Adéu a un amic

Quan res no podem fer per canviar el destí, encara ens queden les paraules, que malgrat semblin buides, sovint ens ajuden a mantenir-nos ferms quan la vida ens sacseja. La distància no apaga el crit de silenci que hem sentit dins els nostres cors en apagar-se aquesta llum a la família.

Més que mai ara som amb tots vosaltres fent palesa la nostra presència amb unes paraules senzilles però sentides. I estirem els braços del nostre pensament més roent per tal de fer-vos arribar les nostres mans i unir-les al vostre cercle. Un cercle al voltant d'en Joan que mai trencarem. Un cercle que mantindrà els cors encesos i l'esperança viva. Un cercle d'amistad on la vida continua malgrat que no podem entendre els seus giravolts i capricis.

La vida ens envolta ara més que mai i s'atura al voltant nostre com un infant que ens pregunta què passarà demà. Demà tornarem a lluitar i tornarem a vèncer, envoltats per la gent que estimem i mantenint ferms en el record aquells qui van marxar un dia però mai oblidarem. Que la calidesa del seu record ens doni forces per seguir el nostre camí.

Parèntesi

Fa temps que entre la pluja de notícies d'actualitat i que he deixat el meu diari un xic oblidat -no ho puc amagar- no escric quatre ratlles per fer-vos saber cinc cèntims del nostre tarannà per les terres del sud-oest americà.
Com diu el tòpic, els anys han passat (2), i aquí seguim al peu del canó, perseguint potser un somni que, malgrat encara intuim llunyà a l'horitzó, cada cop sembla més proper.
I és que en aquests dos anys hem vist una mica de tot. Gent que ha marxat, nadons que han nascut, amics que s'han casat, molts trencs d'alba i moltes migdiades xafogoses, animals de tota mena, huracans, rius i llacs d'aigua freda com el glaç, platges infinites de sorra humida i aigua fosca i molt calenta, muntanyes i glaceres de proporcions inimaginables... la llista és massa llarga i la memòria no pot retenir tot el que voldria...
Ara comencem ja el compte enrere i els dies van passant un rera l'altre mentre girem els fulls al calendari de la cuina tot sentint intensa la necessitat de tornar a casa i ser a prop de la família i els amics.

Darrerament, les notícies que venen de Barcelona no són bones. Amics i familia afronten situacions diverses però igualment complicades. I, una mica, hem de confessar que hem sentit el pes de la distància, de la separació que la tecnología no pot vèncer encara que sovint volguem enganyar-nos i pensem que internet o el telèfon, ens acosten uns als altres amb la desitjada suficiència. La presència serena i tranquila d'un amic, un pare, un germà o un fill no es comparable a una conexió cibernètica amb la més avançada tecnologia i la millor qualitat d'imatge i so.
Sabem proper el Nadal, i com hem fet aquests darrerers anys, tornarem a casa per abraçar el millor que ens ofereix la vida que és saber-se estimat i volgut, saber-se part del sentir de la família i els amics. Saber que som fulles d'un arbre gros i robust que malgrat en perdi algunes, altres creixen fortes i ufanes per mantenir les branques ven verdes creixent cada dia i fent l'arbre més gran i més fort. Nosaltres ara som fulles a les branques més allunyades del cor de l'arbre tot i que la savia ens arriba fresca i la sabem plena d'estimació i calidesa. Som fulles molt verdes encara, que volen abastar la llum del sol i sentir l'aire fresc i la pluja humida caure sobre els seus nòduls i cèlules per nodrir el tronc del l'arbre amb l'energia necessaria per a la seva salut i llarga vida.
Per això faig un parèntesi en aquest blog i trenco la monotonia del relat de les nostres vivències per Texas i els Estats Units per parlar-vos de la vida en si mateixa i de com les conexions afectives amb el món exterior i interior poden fer-nos surar quan la tempesta assota les nostres estructures més sòlides.

Plou a Houston i la boira humida de la badia s'escampa com una mantol blanc i espès per sobre de les casetes de fusta i el roures centenaris que dibuixen els barris del sud-est de la ciutat. Uns ocells descansen sobre les teulades veïnes esperant algun canvi, algun senyal desconegut per tal d'enlarirar-se altre cop cercant els seus somnis. Unes gotes d'aigua s'entossudeixen en mantenir-se abraçades a la munió de fils de nylon al nostre balcó que els fan de refugi. El vent les sacseja suaument com una mare acarona el seu nadó amb la lluna a l'esquena en una nit de tardor mentre les fulles cauen amb una fresa sorda tot tenyint el terre amb colors melindrosos. La vida no s'atura...

És primavera a Texas

Houston, 24 de febrer de 2005

... I les tulipes van començar a créixer. Primer una i després una altra, malgrat els canvis de temperatura a que la follia meteorològica que governa aquestes terres del sud les va sotmetre. Dues tulipes europees que dia a dia fan una passa més per assolir la llum. Tot just despunten sobre el sol humit que les alimenta, però ja verdegen ufanes com si volguessin dir-nos alguna cosa. Sovint les mirem amb calma i ens assembla fins i tot que podem escoltar el seu missatge. És el missatge de la nova vida que comença, subtil, insegura però envoltada sempre d’un misteri més enllà de la nostra imaginació i expectatives. I em pregunto aleshores, quantes tulipes deuen estar creixent a l’estat de Texas aquests dies? I, és clar, la resposta és ben incerta. No hi ha camí per a saber-ho... Però malgrat tot, les nostres tulipes estan creixent, com ho estem fent nosaltres. Dia a dia, pas a pas, sense la certesa pròpia dels humans que el pas del temps normalment ens confirma.

Són moltes les coses des d’aquell 29 de novembre que caldria escriure en aquest diari. I ara, mentre assaboreixo els darrers tragos d’una cervesa xinesa de sabor punyent i oriental que mai abans havia tastat, i havent dinat una bona sopa de fideus i unes croquetes tan casolanes com Amèrica permet, m’he decidit a escriure unes línies per a la família i els amics. Avui passaré el dia a casa. Ahir la febre em va pujar i tot i prenent un antitèrmic, vaig anar a dormir amb 37º de temperatura. La Susana però és al lab. L’he acompanyat ben d’hora aquest matí mentre els llampecs de la tempesta il·luminaven els carrers sota una cortina d’aigua que només en algunes pel·lícules de ciència ficció havia vist abans. No podia deixar-la anar en autobús. En els 200 metres que havia de caminar s’hagués quedat com un banyista a La Fosca.
La veritat és que a Rice gairebé tothom ha acabat emmalaltint si més no un parell de dies. Aquell ambient carregat, culturalment engrescador però gens saludable, de finestres tancades i passadissos plens d’una munió d’éssers humans malaltissos afectaria a la persona més sana. Xinesos, turcs, mexicans, bolivians, russos, egipcis, catalans, etc, patim, pel que sembla, de la mateixa problemàtica amb segons quins petits animalons que sempre, malauradament, ens envolten. I no hi ha res a fer. Per sort crec que no es res greu. Estic gairebé segur de que no es tracta d’un grip i espero diumenge poder anar a veure “Les Miserables” a un dels teatres que hi ha a Houston on posen musicals de Broadway normalment. Una mica de cultura americana de la que sí val la pena parlar. Però això serà més endavant...

No us heu preguntat mai quants milions d’estels o de galàxies hi ha a l’Univers? Permeteu-me quatre dades abans de continuar. En el nostre test hi varem plantar 10 tulipes. Bé, són dos testos de fet: 6 tulipes en un i 4 a l’altre. Al test de 4 tulipes no hi ha cap senyal de vida. Al test de 6 tulipes és on ja tenim 2 noves formes de vida que lluiten per sobreviure. En el nostre sistema solar hi ha 10 planetes. A la nostra galàxia hi ha més de 1011 sistemes d’estels amb o sense planetes similars al nostre. És un numero difícil d’imaginar, ja ho sé. Dit d’una altra manera, hi ha més de cent mil milions d’estels que poden tenir planetes similars al nostre orbitant al seu voltant. Més de cent mil milions... Relativament estan a prop. El més proper d’aquests sistemes està a només 4,3 anys llum de la terra. En poc més de 51 mesos viatjant a la velocitat de la llum seriem allà. Una mena de passejada tranquil·la per veure una mica de paisatge. Anem però encara una mica més lluny. En tot l’Univers, els científics han pogut comptar, i estan més o menys d’acord en aquesta xifra, que hi ha al voltant de 125x109 galàxies. Una altre numeret que costa de pair, oi? Quedem-nos només amb la idea de que hi ha més galàxies que estels a la nostra Via Làctea. Tot seguit, ja ho deveu estar calculant vosaltres, hom es pregunta quants estels amb la possibilitat de tenir sistemes planetaris similars al nostre hi pot haver en la totalitat de l’Univers. I és senzill, només cal multiplicar el nombre de galàxies per al nombre d’estels promig que hi ha en una galàxia estàndard. I la nostra Via Làctea no ho és però l’agafarem de model, només per fer-nos una idea. De fet, hi ha galàxies molt més grans que la Via Làctea que poden teniu fins al doble d’estels. Però tornem a les xifres. Si fem la operació mencionada, la xifra de 125x1020 ens deixarà freds. Voleu veure aquest número escrit? Crec que és la millor manera per tal que no ens deixi indiferents: 12.500.000.000.000.000.000.000. Molts estels, no? Vejam, crec que la xifra és aproximadament: dotze mil cinc cents trilions d’estels... UF!!! Imaginem que només en un 0,0001 per cent d’aquests estels hi ha la possibilitat de que hi hagi un planeta on la vida (similar a la nostra) es pugui desenvolupar o s’estigui ja desenvolupant. Això son 125 per 1016 . I imaginem que només un altre 0,0001 per cent d’aquests estels tenen planetes on hi ha les condicions realment necessàries per a la vida. Tenim ara, 125 per 1012. Penseu però que si restem aquesta quantitat del total d’estels, és una quantitat tant petita respecte a aquest total, que el número d’estels on pensem que no hi ha vida continua sent de 125x1020!!! I aquest és per tant el numero que ens interessa. Pensem que la galàxia més propera està nomes a 78x106 anys llum de la terra. La més llunyana la tenim a 15x109 anys llum. Recordem que només 1 de cada 108 sistemes d’estels pot tenir vida (si traduïm a un percentatge més raonable les dades que teníem que deien que hi ha 125 per 1012 on pot haver-hi vida – en nombres absoluts). En altres paraules, dels 100.000.000 d’estels més propers a la terra, només en 1 hi ha probabilitat raonable d’haver-hi vida. I és molt difícil que aquest estel estigui a la galàxia més propera (78x106 anys llum de la terra) i encara més improbable, a la nostra. Una civilització que hagués assolit, en posem 2 milions d’anys (l’home “civilitzat” a la terra existeix des de fa només uns 5.000 anys... jejeje), la capacitat de viatjar per l’espai a la velocitat de la llum, trigaria, si estigués a la galàxia més propera, 78 milions d’anys en arribar. Això pensant que aquest fos el seu primer viatge... Finalment, si pensem que el sol s’apagarà d’aquí a 5 bilions d’anys aproximadament (està a la meitat de la seva vida com estel), encara queda una mica de temps per tal que algú arribi i ens trobi. Encara que 4.999.922 anys és el temps que tenen encara els habitants de la galàxia més propera per sortir del seu planeta i trobar-nos aquí quan arribin. En canvi, si la vida extraterrestre s’ha desenvolupat a la galàxia més llunyana, els seus habitants tenen només 4.985 anys per sortir del seu planeta i arribar aquí a temps de saludar-nos. Menys temps del que l’home existeix com a ésser civilitzat. Siguem conscients també que la vida (com la tenim entesa) en un planeta tipus el nostre, necessita uns 2.000.000 d’anys per poder assolir la capacitat tecnològica de viatjar a la velocitat de la llum. Això vol dir que encara hi ha 2,5 vegades el temps necessari per que si a la galàxia més propera encara no hi ha ningú, aparegui la vida i es desenvolupi fins aquest nivell tecnològic. Els habitants de galàxies molt més llunyanes haurien d’estar ja de camí o haver arribat aquí fa molt, molt de temps...
El científic Stephen Hawking, per altra banda, va dir a l’octubre de 2003, que a més la Terra no serà habitable dins de 1.000 anys. Hi haurà massa àcid i sulfurs a l’atmosfera que faran impossible per a l’home respirar. Serà un planeta tipus Venus. Per tant, el percentatge de que éssers extraterrestres (si no es que ja són aquí entre nosaltres) arribin a la terra en els propers 1.000 anys és molt, molt, molt petit....
També podria ser que els extraterrestres tinguessin una esperança de vida de milers o milions d’anys o que poguessin traslladar-se en pocs segons a grandíssimes distàncies a través de complexes combinacions dels factors espai i temps que encara no podem ni sospitar. És clar que per la mateixa regla de tres podrien no estar interessats en nosaltres o podrien veure’ns com una reserva cinegètica d’espècies (un zoo!)...

A Texas hi ha uns 22 milions d’habitants. Sembla difícil que cap d’ells no estigui també fent créixer tulipes. És clar que si no es per casualitat o per que és el nostre veí més proper tenim moltíssimes probabilitats de no saber-ho mai. La vida de les tulipes és curta i imagineu el temps que trigaríem en preguntar a tots els habitants de Texas si estan criant tulipes encara que poguéssim trucar-los per telèfon a tots.
Són coses de la vida, els números i les probabilitats... de totes formes, hi ha una possibilitat per petita que sigui de que justament el nostre veí de baix estigui fent créixer tulipes. Encara que la Su i jo potser mai no ho sabrem...

Els tentacles de l'imperi

Sabieu que les escoles dels Estats Units estan obligades a donar als oficials que recluten gent per l'exèrcit les adreces i telèfons de tots els alumnes i que si no ho fan els retallen els diners que reben del govern? No ho sabieu, oi? Jo tampoc... però sembla que el tema ha sortit ara a la llum i que, en saber-se que els oficials truquen especialment noies de 16-17 i les acaben violant -per motius diversos-, s'ha destapat un altre escándol relacionat amb l'exèrcit i el govern americà.

I és que aquest pais fa fàstig. Sí, perque en entrar al segon titular de la jornada, m'adono de fins a on estan arribant. Resulta que hi ha un tractat internacional que estableix que no s'utilitzaran mines ni bombes clúster (que cauen com una pluja de petits projectils i s'escampen per tot arreu sense explotar en gran nombre i convertint-se en perillosissimes mines). I és clar, com els Estats Units és el primer pais productor de mines del món, doncs ells mai l'han signat. No és això el pitjor... el pitjor es que el govern Bush ha dit que MAI el signaran. És cert que els russos i els xinesos tampoc l'han signat, però mai han assegurat que no ho faran en un futur més o menys llunya. Ah! i els nombres: es calcula que després de les repetides invasions del Liban per part dels jueus, hi ha més de 500.000 mines en els camps del sud del país.

La bona notícia és que paisos com Noruega han retallat les seves inversions en empreses que, d'una o altra forma, estan relacionades amb la fabricació de mines. Potser altres paisos hauriem de fer el mateix i començar a "imposar sancions econòmiques al gegant imperialiste". Serà per això que alguns economistes critiquen els models socialistes dels paisos nòrdics dient que son un somni?

Penjo aquest text també al meu diari encara que trenca la cronologia... però és que un es desespera a vegades per fer sentir la seva veu... en un món on ja molt poca gent té temps de preguntar-se què esta bé i què no.

Els carrers de Houston

Houston, 29 de novembre de 2004

Si miréssim des del punt més elevat de Houston cap a l’est veuríem una immensa extensió de bosc que acaba més enllà de l’horitzó i d’on la vista pot abastar. Si féssim el mateix cap al nord veuríem el mateix i cap al sud potser algun camp de blat trencaria la monotonia de la verdor amb una espurna daurada com una pinzellada dispersa de groc en un quadre de Van Gogh. Si miréssim cap al l’oest la visió seria similar. No hi ha però punts naturals a Houston on hom pugui enfilar-se per gaudir de la verdor. Cal enfilar-se en un dia clar a un dels gratacels que dibuixen el perfil de la ciutat per traslladar la vista més enllà de l’asfalt i les atapeïdes autopistes que relliguen els diferents barris de la metròpolis.
Tanmateix, a la gent de Houston no sembla amoïnar-los gaire el fet de no tenir cap muntanya a prop. Tampoc sembla que la quantitat d’aigua que pot caure en aquestes terres en pocs minuts els espanti. I la veritat és que amb la quantitat de boscos que hi ha, la proximitat del mar i les elevades temperatures que s’assoleixen en qualsevol dia de novembre, fa pensar que un area tan plana com aquesta pot resultar fàcilment inundada. En poques hores creixen prop del mar enormes tempestes que en breus minuts arriben a la ciutat i descarreguen amb força les seves panxes inflades fins a rebentar. Arribar a qualsevol lloc por ser una autèntica aventura en aquestes circumstàncies. Les rodalies de Rice University, que va ser un pantà fins que el senyor Rice va donar moltíssim dollars per construir el que actualment és el campus, es converteixen en un llac urbà passats uns moments des del principi de la tempesta. I les pick-ups i els 4x4 el creuen com si es tractés d’autèntiques i potents llanxes motores. Però a ningú sembla que li preocupi massa. Senzillament creuen l’aigua i segueixen el seu camí cap a la feina o cap a la universitat. I així és com els americans actuen en moltes coses. Bàsicament passen per damunt. No posen les bases per resoldre el problema. Només el sobrepassen. Posen els recursos necessaris per no haver-se d’ocupar de l’assumpte. Normalment això vol dir diners. Si tens diners pots comprar un cotxe prou gran com per passar per damunt de l’aigua... Podrien però invertir diners en millorar les deplorables condicions en que mantenen el seu paviment als carrers o les autopistes. Hi ha centenars d’enormes forats i desperfectes que fan la conducció un martiri per als nostres neumàtics. La solució en aquests casos es que està ple de comerços que venen neumàtics. I la gent compra vehicles amb rodes prou grans com per passar per damunt del forats sense risc per al seu vehicle o ells mateixos. Quin malversament tan increïble de talent i recursos. La societat americana però sembla acceptar-ho. Si més no mentre tinguin diners per comprar-se si les condicions ho exigeixen, en Hummer com els de l’exèrcit per superar els petits entrebancs de la vida diaria.

Hummer: vehicle militar de grans proporcions.

Thanksgiving Day

Houston, 28 de novembre de 2004

Com passa el temps...! Sembla ahir que vaig escriure la darrera part d’aquest diari... i ja fa més d’un mes!!! Gairebé no recordo que és el que us vaig explicar. Però no hi fa res, hi ha tantes coses de que parlar que de seguida retrobarem el fil. Ara faig la lletra més grossa. Si més no, la times, per tal que tothom pugui llegir sense problemes. Amb tants problemes a la vista cal prendre mesures. Suposo que a qui us toca ja m’enteneu. Els altres haureu de disculpar la meva discreció.
Avui hem comprat una tauleta de cafè i una taula per la nostra habitació. Així podrem repartir les coses que se’ns estan acumulant a la taula de la sala i tindrem una extensió per quan hi hagi convidats a sopar. Val a dir que el passat dijous, coincidint amb la tradicional festa americana de Thanksgiving Day, vam tenir els nostres primers guests. Va ser un sopar una mica íntim de fet, i ni tan sols hi havia gall d’indi que és el plat típic per aquesta data. Vaig fer un pollastre, diguem que a la catalana, per substituir el famós turkey. El pollastre era més petit i senzill de coure. Més que res, podia encabir-lo a la cassola. Un gall d’indi de les proporcions dels que els darrers dies havíem vist en els supermercats de la zona era inviable. I imagineu les hores que calia coure un animal d’aquelles dimensions. El pollastre ja va tardar 2 hores en estar cuit... i de fet, només érem quatre a sopar.
Durant el sopar vam parlar de la guerra i del poder mediàtic que hi ha en aquest país. La Glendie es una noia negre americana d’origen haitienc que ha viscut sempre a New York i ara està a Houston. Acaba de comprar-se un apartament bastant a prop de la nostra urbanització (se li podria dir així). Ella pensa que hi ha molta diferencia entre la gent del nord i del sud. I, de fet, si que n’hi deu haver de diferència, perquè al nord, la gent quan parla de que ha criat als seus fills utilitza el conegut verb “To Grow”. En canvi, podreu descobrir instantàniament que algú que parla del mateix tema és del sud perquè utilitzarà el verb “To Raise” que és el mateix que s’utilitza per al bestiar. Cosa que no deixa de ser significativa, no? Potser per això a la pel·lícula Oficial y caballero deien allò de que -en Texas solo hay vacas y maricones (si més no així es va traduir tot i que en anglès no diu exactament això).

Un altre tema interessant és que hem guanyat els nostres primers dollars a USA. Sí, y no em refereixo als diners que des d’Espanya el Gobierno li paga a la Su o als diners d’ADASA, sinó a diners guanyats autènticament en aquest país de forma legal. Per una banda hi ha els dollars que Baylor per fi li ha pagat a la Su, i per l’altre, els més interessants. Vam portar la Raika, una amiga que hem fet que es de Turquia, a comprar el seu cotxe al mateix concessionari Honda on nosaltres vam comprar el nostre. I ja ens ho havien dit que si portàvem algun amic que es comprava un cotxe ens tornarien $100 del nostre. I la Raika s’ha comprat un Ford Focus, de forma que hem rebut un taló de $100 dollars fruit del nostre primer business íntegrament americà. Això és Amèrica! I si ara portéssim algú que s’instal·lés als nostre complex d’apartaments, ens pagarien $500... Algú vol venir per aquí una temporadeta -d’uns 6 mesos mínim?

I el tema pesca, és clar. Què us en podria dir.... com que vaig treure bones notes (jejeje..) vam anar a una immensa botiga de pesca i accessoris de muntanya que hi ha a uns 40km de Houston i em vaig comprar una canya polivalent de casting i spinning. Material a priori adequat per al bass. Ahir vaig muntar el meu carret de casting i vaig passar la tarda dins el llac del Huntsville State Park. Però no vaig tenir ni una sola picada. L’aigua estava stained, que diuen aquí, i feia vent... Vaig practicar però les meves habilitats com a llançador amb la canya de casting i val a dir que vaig estar millorant en distància i precisió. No és gens fàcil llençar bé amb aquest tipus de material. L’anècdota va ser que vaig estar a punt de pescar una tortuga (de les moltes que hi havia) que va començar a enredar-se amb el fil... i semblava que acabaria quedant clavada. Per sort no va ser així i el simpàtic amfibi va seguir el seu camí tot nedant sense problemes. Tampoc aquesta vegada hi va haver rastre d’al·ligàtors.

Política ficció

Houston, 26 d’octubre de 2004

S’acosten les eleccions. I a mesura que s’acosta el dia D els missatges dels polítics són més agressius i apocalíptics i el nivell d’alerta per atacs terroristes es més alt. La TV cobreix totes i cadascuna de les paraules que diuen els candidats i informa puntualment de quantes milles fan cada dia els Sr Bush i Kerry en els seus respectius jets privats. Es podria fer una estadística interessant d’aquestes dades. Sembla que com més milles fan, més estan treballant pel bé d’Amèrica. Sí, perquè a la seva boca hi ha molt sovint la paraula Amèrica, i es refereixen només a USA, però s’apropien el terme Amèrica com si el continent fos íntegrament seu... Parlant d’Amèrica em venen al cap moltes coses, que entre nosaltres, us confesso que em resulten difícils d’endreçar. També la paraula televisió es presenta com una visió d’un altre planeta... o millor, en aquest cas, d’un altre continent. I no només es difícil centrar el tema quan parlem de la televisió als Estats Units, sinó que també resulta, si més no, complicat, entendre quin és el tipus de públic que pot empassar-se tantíssima quantitat de les més esperpèntiques imitacions d’alguna cosa similar a informació o comunicació. Resulta indescriptible. No hi ha paraules. Com exemple us diré que en un dels canals (en castellà) el programa “estrella” és un on reuneixen a familiars diversos que tenen problemes entre sí. I els van buscant les pessigolles fins que s’acaben barallant i estirant-se literalment del cabells, si són dones, o a cops de puny si són homes.
Tornant a la paraula Amèrica, cal dir que, certament és aquí a Amèrica quan hom s’adona de la dimensió d’aquesta paraula. Perquè a Europa crec que en certa mesura cada ètnia, cada raça, cada cultura es manté dins el seu propi context i dins el seu propi territori històric. Hi ha excepcions, és clar, però en general penso que és així. Vull dir, i parlo ara del que coneixem de prop, que a Catalunya per exemple, vivim la majoria dels catalans i és on parlem català, ballem sardanes, etc. Al País Basc és on viu la majoria dels bascos i és allà on parlen el seu idioma i mantenen en la mesura del que poden la seves tradicions i la seva cultura culinària, etc... El mateix passa a Irlanda o Escòcia, si sortim més allà de les nostres fronteres... Però aquí al nou continent, tot és diferent. La barreja humana que hi ha en aquest racó de món és inimaginable. Sobre tot perquè no hi ha cap raó per pensar que la convivència entre persones tan diferents arribi a ser pacífica. I no ho és. Els hispans i la gent de color s’odien tant com els WASP (White Anglo Saxon Protestant)americans odien als negres i als hispans. I la majoria d’aquests odien profundament als WASP per la seva condició de WASP pròpiament i perquè suposadament ells son els autèntics americans. Sona dur dit com ho dic, però no dubteu que és així. Hi ha quelcom en l’ambient, en les paraules i el to que utilitza la gent amb uns i amb els altres que m’ho delata. Hi ha ràbia continguda. Enveja i odi... vaig parlar amb la germana gran d’un noi de Veneçuela que hi ha apuntat al curs de la Rice i quan parlàvem de que als negres no els entenia ningú posava una cara de fàstig... i em va explicar que entre els hispans als negres els hi diuen “torquatos” o una cosa que sonava així. Diu que així ells no s’adonen de que els estan criticant... Va ser molt explícita quan va dir que sobre tot les dones negres són molt antipàtiques amb els blancs i els hispans. Ella creu que estan amargades i que envegen tan a unes com les altres, blanques o hispanes, respectivament... I en moltes coses tenia raó. Nosaltres hem tractat amb tota mena de gent durant el temps que portem aquí no hi ha dubte que la gent més desagradable i que pitjor et parlen i et contesten i que menys t’ajuden en qualsevol cosa, són els negres. I especialment les negres. Altrament, suposo que després de tot el que la seva raça ha viscut en aquest país i les persecucions que han patit, en gran mesura aquest rencor que s’amaga rere les seves mirades està justificat. No amb nosaltres que cap culpa en tenim, però sí en general quan es relacionen amb la gent de la raça que els ha perseguit durant segles. Sincerament penso que es un obstacle molt difícil de superar. I tots sabem que el color de la pell no es pot canviar...
I no tot acaba aquí, perquè cal considerar també l’enorme població asiàtica que viu i treballa en aquestes terres tan fructíferes i tan riques. Gran nombre de coreans, taiwanesos, tailandesos, japonesos, xinesos, hindús i d’altres, viuen i treballen ja aquí des de fa anys i són centenars els que arriben cada dia amb aquesta intenció. Molts altres venen a estudiar anglès per intentar fer el canvi i passar-se també a l’altra banda del Pacífic. És gent discreta, treballadora, que fa poc soroll, però que també lluita per fer-se el seu lloc dins la societat americana. I, sincerament, no penso que siguin millor acceptats per les altres races pel fet de ser més treballadors i problemàtics. En el fons això es una guerra oberta i cadascú tiba la corda cap al seu costat. L’oriental en general és molt individualista. Penseu que per als Sintoistes hi ha un deu interior diferent per a cada persona. El seu esperit i el seu equilibri espiritual és molt individual. La capacitat de concentració, l’autodomini del cos i de la ment.... totes aquestes típiques característiques de la personalitat oriental, si ho pensem per un moment amb la fredor necessària, ens adonarem que són molt individualistes. Gens col·lectives.

Queien les ombres del capvespre. Un capvespre breu, rogent i intens però escàs. Prou llarg només per deixar-nos assaborir unes minses fiblades de la seva bellesa. Perquè aquí al sud tenim un sol molt intens i brillant durant el dia i, al capvespre, quan veu proper el seu descans, s’afanya en amagar-se de pressa. Fa una darrera correguda pendent avall i s’esmuny entre les escumes de la boira humida dels boscos i els pantans que envolten la ciutat. Fins i tot els ocells que aquí s’instal·len tot fugint del fred del nord, es veuen sorpresos per la foscor en les seves darreres revolades. Però el rei sol no fa excepcions per ningú i, sempre puntual, a la seva hora ens abandona als nostres més profunds temors deixant-nos només una promesa: demà tornaré.
Malgrat tot, la vida a la terra no s’atura quan el sol es pon. Ben al contrari comença una nova fase de l’activitat humana on éssers de tota mena fan la seva aparició per alimentar-se i gaudir de la fresca. Un amic hem va explicar una vegada que si no fos per que nosaltres els ho impedim els nadons viurien en un cicle d’activitat nocturna. La nit ens empara i ens protegeix dels depredadors. Si més no, d’una part d’ells ja que tots sabem que la majoria també fa les seves corredories a la foscor. De fet, durant l’estiu, els universitaris que han aprovat les seves assignatures i tenen la sort de gaudir dels llargs mesos de vacances que això permet, tornen als seu estat més natural. Sobre tot la raça costanera que migra durant aquesta època de l’any cap a les terres de llevant. Allà, aprofitant la fresca de la nit, surten com formigues i es mantenen actius fins les primeres llums. Aleshores tornen als seus caus i s’endormisquen bressolats pel record refrescant dels tequiles i whiskies que han pogut depredar durant la jornada. Només l’obligació de la feina i el compromís que tenim amb la societat que ens respatlla, ens empeny amb prou força per trencar el nostre cicle d’activitat nocturna per acomodar les nostres vides a les caloroses hores del dia.
I empesos per la fam, varem fer cap a Kemah, on l’activitat humana es revifa quan el dia s’acomiada. Però el desig d’unes bones texan ribs ens va fer escurçar la visita i vam tornar de pressa cap a Houston per degustar el típic menú texà. Quin festival, beef, domestic beer, texan ribs, roasted chicken, allà hi havia de tot. Quin gaudi per als sentits...
No vam trigar en cruspir-nos gairebé tot el que havíem demanat. I aprofitant un bon costum que tenen en aquest país vam endur-nos les restes cap a casa. No podíem deixar ni les molles d’aquell festí. Val a dir que no ens va costar dormir, malgrat la copiosa varietat d’animals i vegetals que vam cruspir. Una estona de xerrada i tots aclucàvem els ulls.
I el sol va complir la seva promesa, i ben puntual cap a tres quarts de 7 ja treia el nas per la finestra. Però estàvem cansats i era diumenge de forma que tots ens varem acorruar altre vegada dins el llit i vam seguir dormint fins passades les 9:30h. No cal dir que a fora, com gairebé sempre, feia un dia esplèndid amb una llum intensa que només a les terres de ben al sud hom pot gaudir.

Back to School

Houston, 21 d’octubre de 2004

Demà començo a la universitat. És la tornada a la infància gairebé, però serà una nova experiència estudiar en una universitat que no sigui a Barcelona. De fet jo només vaig anar a la UB. Tampoc és que conegui per dintre les altres universitats del nostre país. Suposo que totes són similars. I si tot va com espero, i puc assolir el nivell al TOEFL que demanen per cursar la sol·licitud per a un curs de postgrau o un màster, fins i tot podré dir que he fet estudis a l’estranger. Aquest concepte que sona tan bé però que en realitat no significa tant. Però que en un país com el nostre, encara té molt de pes. Sobretot si darrera hi ha la paraula USA... com si això fos el centre del saber universal... i res més lluny de la realitat... però temps al temps.

Catifa de cuir

Houston, 15 d’octubre de 2004

Travessàvem ara d’indescriptible pont que permet l’accés amb cotxe des del continent fins a l’illa de Galveston. Una obra faraònica comparable només amb altres com el Golden Gate (San Francisco) o el Bay Bridge també a la badia de San Francisco. Segurament a altres estats americans com Florida hi ha ponts similars però fins ara jo no n’he vist cap més de tant impressionant. Recordo que a Escòcia vam travessar el pont que uneix l’illa d’Sky amb l’illa principal de les illes britàniques i que em va semblar certament una obra d’enginyeria destacable. Ara però, vista la magnitud y el gegantisme de les obres aquí a l’altra banda de l’Altlàntic... no queda res més que rendir-se a l’evidència. Everything is bigger in America...
Com que plovia encara no vam poder gaudir de certa perspectiva des del cap de munt del pont. Romania una boira baixa que aixafava l’aigua i la terra humida limitant l’espai entre una i l’altre a la insignificança. Una condemna però que les terres costaneres difícilment poden defugir. I a l’altre banda del pont ens esperava la sorpresa. Per milers es podien contar els motards que envaïen els carrers i el port de Galveston. I per milers també les seves Harleys que retronaven ensordidores amunt i avall en totes direccions. Quina mugre pudent de humanitat sorollosa que s’havia aplegat als carrerons simpàtics del centre de la ciutat. Vestigis d’altres temps en que la ciutat fou el centre del comerç al Golf de Mèxic que ara gairebé no podíem veure engarjolats entre aquelles masses de carn i cervesa que destil·laven cuir i suor pels quatre vents. Benzina, fang, alcohol i aroma de brases calentes rostint tota mena de greixos, això era en resum en el que s’havia convertit Galveston durant aquell cap de setmana. No ens va quedar altre opció que la intel·ligent fugida cap a l’interior d’un restaurant fresquet que recomanava la nostra guia... I allà, envoltats pels motards més adinerats varem tastar diverses menges típiques de la zona. Productes de la terra, o millor dit, de la mar, fosca i gens acollidora que envoltava tota l’antiga illa de Galvez. Després vam obrir-nos camí entre un bosc de bugies i metalls lluents per fer-nos, si més no, una idea de fins quin punt es podria intuir l’encant de la ciutat malgrat l’envaïment que patia. I la veritat poca cosa vam veure que amb sinceritat pogués recomanar-vos... potser l’amanida d’espinacs frescos que ens vam crospir, com diu la meva estimada cunyada per “tirar avall”... que sempre és saludable.

Més tard vam fer cap a la platja, i el que havia de ser espectacular va ser només sorprenent pel fet que la carretera, en el seu darrer kilòmetre, desapareixia sota l’aigua repetidament afegint una mica d’emoció a la llarga travessia per la platja. Una platja inhòspita y gèlida que no puc imaginar de cap manera plena de banyistes jugant a pales o recollint petxines... Allò era d’alguna forma la fi del món, si voleu que ho descrigui d’un forma agradable. I el començament d’un infern indescriptiblement decebedor si voleu una visió més realista i humana d’aquella superfície humida y fangosa que els Houstonians anomenen beach. Però érem allà i qualsevol part del món, on potser no tornaràs mai, val la pena que sigui escodrinyada i observada amb atenció. I allà hi havia molta vida, malgrat no la veiem a primer cop d’ull. Hi havia tota mena d’ocells i mol·luscs, peixos i anèlids de tota mida i gruix. L’Owen ens va dir dies més tard que ell un dia es va estar banyant allà (amb l’aigua molt neta i clara – penseu que és irlandès i el seu concepte de neta i clara pot ser diferent del nostre...) i al seu voltant hi havia bancs de peixos voladors que saltaven una i altra vegada fora de l’aigua com si volguessin saludar als nouvinguts. Potser senzillament volien celebrar que les aigües estaven netes... o sortir-ne tant de temps com els fos possible no resignats a haver-hi de romandre tota la seva existència.

Havien passat les hores i durant una bona estona havíem intentat trobar el barri on la Mary Estes podria haver viscut. I dic podria perquè ara sabem que no viu allà. Té una casa a mig camí entre Houston i Galveston. Una opció intel·ligent per ella i per al seu marit que sí que treballa allà. I en la nostra cerca de la suposada luxosa residencia de la Dra. Estes, vam gaudir de l’oportunitat de recórrer diversos barris de diferents característiques per acabar concloent el que en una primera impressió havíem apuntat: Galveston no era el lloc on, si un dia desapareixíem, calia buscar-nos. Si més no jo, segur que no seria allà baix, tot i que vaig veure moltes canyes de surfcasting plantades a la sorra esperant l’escomesa d’algun ictini de bona talla que de ben segur hi havia entre les escumes i la sorra remoguda per les ones.

Política de fireta

Houston, 14 d’octubre de 2004

Respecte al tema polític, val a dir que he vist els dos darrers "Presidential debates" i que ara que ja vaig entenent el que diuen, heu de pensar que aquí tot això de la política és una mena de farsa. Un showtime similar a un partit de NBA o NFL. El més important és acabar dient "God bless America and God bless you"... i que tot el que diguin soni molt bé. Després hi ha comentaristes a les TV que comenten la jugada: en Kerry ha estat millor en la seva ofensiva, en Bush s'ha centrat molt en la falta d'experiència del seu adversari...
...i minuts abans tots s'han abraçat... amb les dones respectives i les filles a l'escenari, entre els aplaudiments del public... espectacle, no gaire més que espectacle televisiu per a la massa famolenca d’emocions i d'algú que els digui que son els millors i que lideraran el món com diuen que ho han fet des de la fi de la segona guerra mundial...

Brazos Bend i Galveston Island

Houston, 12 d’octubre de 2004

Hi ha moments a la vida en que no sabem perquè però tot el que mirem té una llum especial y la serenor y timidesa de qualsevol gest de la natura ens frapa com un conte a un infant. Tal és el poder de la natura. Així ens sentim quan veiem les muntanyes, les valls, els rius... la força de la natura... Diumenge però en mig dels pantans de Brazos Bend, envoltat per aranyes, serps verinoses y al·ligàtors de més de 2 metres i mig, em sentia de la mateixa manera... atrapat per la grandesa de la natura que desborda per totes bandes el seu misteri i la seva màgia. I també hi havia esquirols, i cérvols i papallones de colors i una munió d’ocells de tot tipus que ens sorprenien una i altra vegada amb les seves sobtades aparicions. Quin espectacle el de la vida... fins i tot allà on és més inesperada. I quin impacte per al nostre racional entendre observar éssers amb més de 230 milions d’anys d’existència... els autèntics supervivents a les grans catàstrofes i cataclismes del món. Adaptats al medi al cent per cent, capaços de viure en un pantà d’aigua estancada farcida d’algues i plantes aquàtiques, insectes, granotes, serps i tot tipus de virus i bacteris que aniquilarien un ser humà en pocs dies...

Plovia a bots i barrals, però malgrat tot vam fer cap a Galveston amb l’esperança que el temps milloraria. Van ser kilòmetres d’intensa pluja... semblava que en qualsevol moment la pròpia autopista desapareixeria engolida per l’aigua que queia. Vam travessar cortines d’aigua durant els interminables boscos que s’extenen durant les 50 milles que separen Houston de l’illa de Galveston. Galveston és efectivament una llarga illa situada paral·lelament a la línia de la costa que es el sentinella oficial a l’entrada de la Galveston Bay. Molta part de l’illa s’inunda amb la pujada de la marea i entre Pelican Island i l’extrem nord de l’illa es forma gràcies a això un canal d’aigua de vàries milles de llargada que s’esdevé un port natural extraordinari. Ja durant l’època dels pirates del carib era conegut i utilitzat pels corsaris que dominaven la zona. Bernardo de Gálvez, governador de Louisiana es el personatge de qui prové el nom de l’illa, nom que va començar a rebre cap a finals del segle XVIII.

Rèptils a Texas

Houston, 7 d’octubre de 2004

Deixeu-me que us parli una mica dels al·ligàtor... alligator mississippiensis, una bèstia sorprenent que ha sobreviscut des de l’època del dinosaures sense canvis morfològics ni fisiològics importants. Els primers al·ligàtor van existir ara fa 230 milions d’anys... en el període Triàsic. Els mascles més grans arriben als 6 metres de llargada i poden pesar 300 Kg. Són unes bèsties salvatges enormes que tenim al costat de casa i que viuen lliurement a la natura. N’hi ha per tot el sud est dels Estats Units, des de Florida fins a Texas. En temps llunyans, els primers habitants de Florida els caçaven per la seva carn i per la seva pell, que sempre ha estat molt valuosa. Tot i que en una època van estar a punt d’extingir-se, la població d’al·ligàtor als US s’ha recuperat moltíssim en les darreres dècades i avui en dia, en estats com Florida són presents en gairebé totes les masses d’aigua dolça. Són animals molt resistents i fins i tot suporten aigües amb cert grau de salinitat. Se’ls considera molt importants pel manteniment d’ecosistemes pantanosos. Mengen els anomenats peixos deixalla (Trash fish) que no són valorats per a la pesca esportiva ni per a l’alimentació de l’home però que devoren les postes de peixos tan magnífics com el bass ... A Florida però, el bass (que arriba a fer-se molt gros) es menja els petits al·ligàtor ... coses de la natura.
“Despite their appearance, alligator are extremely quick and agile. They are capable of amazingly fast bursts of speed, if only for a short distance. It has been said that an alligator can outrun a horse for a distance of 30 feet.”
Imagineu-vos quin animal... gros, àgil i ràpid i capaç d’atrapar un cavall en un espai de 10 metres !!! Per força ha estat capaç de sobreviure a les pitjors condicions climàtiques i als més grans cataclismes... L’al·ligàtor pot atrapar preses sota l’aigua però per empassar-se-les ha de treure el cap a superfície i respirar... quan una presa és massa gran l’al·ligàtor la fa a bocins tot sacsejant-la... i si encara així no pot fer un tros prou petit, el guarda a la boca fins que s’estova i el pot engolir... Bé, quan els haguem vist en directe us en faré cinc cèntims més...

Havíem instal·lat al terra de la sala el matalàs inflable que havíem utilitzat nosaltres durant els primers dies per dormir a la nostra habitació. La Marta estaria còmode perquè el matalàs era força gran i a més li havíem col·locat una butaca nova d’IKEA al seu costat per a la roba i qualsevol cosa que no volgués deixar a terra. I se’ns va fer tard. Vam sopar una mica i per una estona vam fer sobre taula sense presses... de la forma en que ho fem a Barcelona, xerrant una mica d’això i allò. Aquí la gent té el costum de menjar i marxar de seguida. Fins i tot els cambrers et fan pressió per tal que paguis i te’n vagis. Volen més clients i més negoci... sempre els diners... però és clar, molts viuen gairebé de les propines i contra més taules serveixin més sou tenen a final de setmana. És comprensible en certa forma. És una altra realitat que demostra com en molts aspectes són aquí esclaus dels dòlar. En un moment de la vetllada varem decidir anar a dormir i en un tres i no res ja havíem posat els llençols que la Marta havia portat des de Nashville al seu matalàs i estàvem ben estirats i profundament adormits... a fora, el cel s’havia ennuvolat molt i si hagués estat de dia una negror sinistra ens hagués posat sobre avís de que la pluja era ben a prop. Però era de nit i com no hi havia lluna perquè els núvols la tapaven no es veia res de particularment estrany. Només la nit, silenciosa que des de feia unes hores esmorteïa el neguit de la ciutat...

... i ja fa un mes

Houston, 3 d’octubre de 2004

Han passat els dies i ja fa un mes que som a Houston. I coincidint amb aquest petit aniversari hem incorporat, per fi, un sofà que ens han regalat i dues TV; una que també ens han regalat però que sembla d’abans de la primera guerra mundial... i en la que és clar, no es veuen només que 2 canals que cal sintonitzar cada vegada, a més de que no té comandament a distància. I una segona tele que vam comprar molt econòmica al WALMART (on TOT és gairebé regalat) per només $118, que es veu perfecte. La vam connectar a l’antena que té l’apartament i ella sola va sintonitzar 18 canals gratuïts (alguns en castellà i alguns realment deplorables...) i ara ja podem veure les notícies sensacionalistes de la FOX, l’ABC, etc... Respecte al sofà cal dir que no és precisament “la joya de la corona”, però com sempre vam fer una profitosa visita a l’IKEA i li vam comprar un parell de coixins nous i una funda (de fet és un cobre llit que de moment fa de funda) i ha quedat bastant decent. Ara hem de veure com reorganitzem la sala per incorporar el sofà-llit que ens agradaria tenir per a les visites.

Hi havia previsió d’huracà, de forma que abans de res vam mirar per internet si el vol de Southwest Airlines s’havia enlairat des de Nashville. Mentrestant estàvem alerta escoltant la ràdio per conèixer les darreres notícies respecte a la trajectòria de l’IVAN i la previsió meteorològica. Jo havia vist imatges per internet de les destrosses a Florida i certament el tema era seriós. A la Mediterrània, aquest tema ens queda molt lluny i gairebé no en sentim ni a parlar però en aquesta zona quan es parla d’huracans i tempestes tropicals la gent canvia la cara. Diuen que fa 3 anys n’hi va haver una de ben forta aquí a Houston que va inundar fins i tot el Medical Center. I les males llengües diuen que es van veure caimans nedant entre les cases inundades... cosa que tampoc em sembla tan increïble un cop sabut que a només 45 minuts al sud de la ciutat hi ha un parc, el Brazos Bend, on hi ha aligators en estat salvatge... I aquestes bèsties prehistòriques (que sobreviuen a tot) no tenen cap problema per desplaçar-se per l’aigua ràpidament cap on hi hagi carn fresca... Potser aquest cap de setmana ens acostem a aquest parc per veure’ls, el aligators. Són típics de la zona. Vam llegir que també hi ha serps verinoses.

...costa reconstruir els fets quan s’esdevenen tantes coses una darrera l’altra com una riuada d’esdeveniments que ningú pot aturar i que fins i tot costa assimilar....

I va arribar la Marta. Per sort l’IVAN, que ja no era tan fort com havia estat, va retrocedir cap al Golf de Mèxic durant les hores prèvies a l’arribada de la Marta. Semblava talment que l’avió de Nashville l’anava empenyent cap al mar a mida que s’acostava a Houston. Vam respirar profundament... tot i que en no haver-ne viscut cap suposo que encara que aquí, no som capaços d’imaginar la sort que vam tenir...
Era de nit, de forma que en una primera volta per les autopistes de Houston camí de casa, la Marta no va veure gran cosa. Potser en la distància les llums del St.Luke’s Hospital i la sensació de que aquí tot és molt extens... L’aeroport on arriben els vols de Southwest és el Hobby Airport i està al sud est de la ciutat, gairebé dins del que es considera àrea urbana de Houston. De fet, està entre la primera i la segona ronda. Per anar-hi cal anar per l’autopista 45 en direcció Galveston després de fer uns Km per la 610. La 610 és com la Ronda a Barcelona. Després hi ha una espècie de B-30 que en gran part és de peatge que és l’autopista 8. Però jo diria que la 610 està a la distància que a Barcelona pot estar la B-30. Això us donarà, sobre tot als que conduïu, idea, un cop més de les dimensions de Houston. Una altra referència és pensar en que el Hobby es com si fos l’aeroport del Prat. Més o menys deu esta a la mateixa distància, sí, i com si tot plegat fos Barcelona... El Prat, de fet també està al Sud de Barcelona. Deu ser el meu subconscient que em traeix però vaig trobant moltes similituds entre Houston i Barcelona... salvant algunes coses, com el Tibidabo per exemple que són insubstituïbles, la família, que aquí no tenim, i els amics... però parlant seriosament, podeu creure que aquí hi ha moltes coses que en gran mesura resulten familiars... Així a primer cop d’ull, la humitat de l’aire, i més enllà el fet que la gent es mou sempre per la seva zona, va al centre dissabte al vespre a prendre una copa o va al cine alternatiu (tipus Verdi o la Filmoteca) on fan pel·lícules alternatives. Hi ha molta vida cultural a Houston...
Però no ens oblidem de la Marta. Efectivament va arribar a casa en mig de la foscor i la sensació sempre intranquil·litzadora de veure molt d’asfalt i poc caliu urbà. Un cop als apartaments es va sentir millor. I amb raó perquè aquí tot és bastant acollidor i en certa mesura vius aïllat de la resta de la jungla urbana que ens envolta. El món exterior és tan agressiu i t’exigeix tant que intentes viure dins la teva closca. Potser amb el temps ens adaptarem una mica més i li trobarem el costat bo a tant asfalt, cotxes i edificis tan poc acollidors... Aquí anar pel carrer, definitivament no te cap encant, no sé si m’enteneu... I nosaltres ho tenim tot resolt, no m’imagino com és la vida de qui ha de lluitar cada dia per poder accedir al lloguer que tenim nosaltres o a comprar un cotxe... etc. Per exemple els operaris de la VW treballen de 7-7h., i els de HONDA de 9-9 dissabtes inclosos !!! i sense cap protecció social, atur, res... només treballar per pagar i pagar... i molta pressió: has de tenir un cotxe més gran, després 2 cotxes, una casa gran, amb TV panoràmica i home-theater, i ser el millor a la feina i aconseguir les millors cobertures i assegurances i anar de vacances al millor lloc i jugar a golf i ...

Festa de la independència de Xil·le

Houston, 1 d’octubre de 2004

I varem anar a la festa d’independència de Xil·le. El dia abans però vam anar al Central Market, amb la Margarita, i varem comprar productes europeus. Hi havia formatges francesos, espanyols, italians, australians, suïssos... anglesos,...UF! hi havia de tot i tot tenia molt bona pinta. Fins i tot vaig comprar un potet d’anxovetes (però no, no eren de l’Escala). També uns vins xilens, un blanc i un negres per tastar-los. La Margarita deia que eren molt bons però la veritat és que, si més no el negre, era una mica “peleón”. Els qui sou de la terra ja m’enteneu... i és que amb això dels vins, per molt que diguin, sempre acaba resultant que com un bon Rioja o Ribera del Duero, Penedès, etc.. no hi ha res. Ni tan sols a California. Però no els hem sabut vendre internacionalment. Aquí tenien Marqués de Càceres, Torres i alguna cosa més. Però cars, molt cars. Un dia farem un extra i en comprarem una ampolleta. Hi havia un reserva del 94... Tornarem al Central Market amb la Marta, no us amoïneu, i us explicaré més coses sobre l’alimentació aquí als USA i el que tenen o no tenen i el que mengen malgrat el que sí tenen. Resulta complicat i requereix el seu temps.
Ara estàvem a casa de la Katty.

15:21h.-
Ja està fet. Ja he entregat els papers i els diners per a la matrícula al curs d’anglès a RICE. Ara sóc com un “pijo” de Barcelona que fa anglès a l’escola d’idiomes d’ESADE. És clar que en aquest cas la pasta que costa no la paga “papá”... La paguem la Su i jo de la nostra butxaca. Ara com ara, més la seva que la meva perquè a mi em queden només uns milers de euros a la Caixa. Però no hem de ser tan catalans. Cal pensar que els diners en aquest cas estan ben invertits. 4 hores de classe fins al dia 17 de desembre. Després jutjarem, és clar, però de moment sóc optimista. Si més no, la noia de la recepció del Continuing Education Building parlava perfectament. Un anglès que fa temps que no sentia... i entenia tant bé. És clar que ara haig de fer l’examen de nivell... i sabrem la veritat sobre la distància real que hi ha entre jo i un 213 al TOEFL (que no vol dir res més que Test Of English as a Foreing Language). I ara per cremar l’energia que aquests moments històrics a la meva vida m’han donat, pensava anar una mica al gimnàs. Abans però, una reflexió. Hi ha gent, no sé si molta o poca, que als 14 anys fa ja això (que és molt senzill) que jo he fet avui. Jo he tardat 35 anys en poder-me matricular a una universitat americana per estudiar anglès. Molta gent fa això durant un any o ho repeteix durant molts estius de la seva adolescència. Sovint a la vida les coses arriben si som capaços de pensar que mai es tard per començar res. Amb 27 anys vaig aprendre a esquiar, amb 34 vaig començar a pescar amb mosca... Ara és el torn de l’anglès. I després, si me’n surto ara, potser de completar els meus estudis amb un postgrau. És per tant un dia històric a la meva vida, i cal celebrar-ho. No cal dir per tant que estic content.

A casa de la Katty que és la noia que ens ha regalat el CD-player i la lampadeta que heu vist en alguna foto, vam trobar-nos amb una pila de gent. La veritat és que no soc capaç de recordar els noms de tothom, però hi havia una argentina amb el seu marit texà (que parlava amb més accent argentí que ningú), hi havia un noi xilè amb la seva dona americana, el marit de la Katty (Josh o alguna cosa similar, es diu), la Margarita, l’Alejandro que és un noi equatorià i la vicecònsol (xilena també) que va venir amb el seu marit també americà que havia estat per Madrid durant un any i li agradava molt el menjar de Barcelona. Aleshores ens vam traslladar al Bear Creek Park i allà i havia encara molts més xilens i colombians i peruans i argentins i porto-riquenys i mexicans i equatorians i un llarg etc molt curiós i divertit. Tothom se sentia unit per una llengua comú encara que parlada molt diferent i per la sensació de ser a molts Km de casa. Hi havia menjar típic xilè: anticuchos, empanadas, humitas, cebiche, vi xilè, cervesa (americana) i postres. Tot a preus raonables preparat per la pròpia gent que participava en la festa i que havia muntat unes paradetes sota la carpa d’obra que emparava la festa. També hi va haver danses típiques xilenes i la gent que en sabia i volia podia participar. La Katty que sembla que té el ritme molt interioritzat com a bona llatina, es va apuntar de seguida implicant al seu marit que sembla un americà bastant llatinitzat. La Margarita i l’Alejandro també s’hi van afegir però nosaltres vam quedar-nos al marge per no fer el ridícul entre tanta “salsa latina”. Aquesta gent ho porta a la sang...Es van tocar els himnes americà i xilè i hi va haver lectura d’un edicte redactat pel president xilè expressament per aquest dia i per a la gent expatriada a USA. Però la veritat és que la gent estava més preocupada per menjar que per escoltar les paraules del “seu” president. És ben estrany com a casa país tenen un sentit diferent per a la paraula patriotisme. Nosaltres, que érem en aquest cas els antics conqueridors malgrat que no ens en sentíem gaire hauríem d’haver estat tristos. Però com a catalans que som enteníem perfectament l’alegria d’aquella gent per haver-se lliurat de la tirania del “Imperio Español”. I és que hi ha percepcions que no canvien amb la distància.

Garage Sale

Houston, 28 de setembre de 2004

Sí, anàvem de garage sale! Vejam què podíem trobar. I la veritat és que un cop allà, tot i que les cases que varem visitar (3 o 4) estaven força bé, només vam veure unes tauletes de fusta i vidre que ens feien una mica el pes. Sincerament aquella gent semblava que estava venent els trastos vells de l’àvia que acabaven d’enterrar. Tota una quincalla i un reguitzell de horterades indescriptible. Quin mal gust té aquesta gent pel que fa a la llar i a l’estètica. En general, perquè després són capaços de dissenyar els millors brandings. En resum, resultava més a compte comprar cosetes noves i barates a IKEA que no pas gastar diners en coses lletges i velles que certament no eren del nostre estil. Si que ens van regalar però un mug que no estava malament com a gift per haver visitat una de les cases.
Bé, no sé si he explicat massa bé què és un garage sale. Potser val la pena esmentar que és una cosa molt típica a Estats Units perquè la gent es trasllada molt i quan ho fa intenta vendre tot el que té, emportar-se només el mínim i comprar nou tot el que pot. A una de les cases on vam estar es venien fins i tot la casa... La necessitat de consumir és tan gran en aquest país que un trasllat és l’excusa perfecte per comprar una pila de coses i gastar diners. Sovint la gent es ven també el cotxe i en compra un altre on va. Aquí es venen cotxes com a Barcelona canyes de cervesa. El venedor que ens va vendre el Golf ens va dir que ell ven uns 25 cotxes al mes i que l’estrella del dealer és el venedor online que ven entre 35 i 40 cotxes al mes. Penseu que en un concessionari poden treballar 5, 6 o més venedors i que hi ha concessionaris de totes les marques per tot arreu. Sobre tot prop de les autopistes (on hi passa molta gent) o els carrers principals, es poden veure els seus tòtems amb els logotips de les marques com bolets que creixen enmig de la pinassa. Per la ràdio un de cada 3 anuncis és d’un concessionari Chevrolet (crec que són els que més hi ha). Els altres 2 anuncis són d’assegurances mèdiques i de menjar ràpid o a domicili.

Bé, avui ens hem llevat molt d’hora i crec que és bo que anem a descansar. La tensió del dia a dia quan surts de casa i t’has de barallar amb tothom (al post office, al concessionari de cotxes, la Su a Baylor amb els altres bitxòlegs, per telèfon amb algú que truca per vendre’ns una assegurança...). Fer l’esforç del canvi d’idioma cansa moltíssim. Llegir documents de les pòlisses, les garanties, les factures, els formularis d’inscripció, tràmits al banc). I de vegades, tot i que pots fer alguna cosa en castellà, els hispanos també parlen d’una forma que cal esforçar-se per entendre’ls. Paraules en xilè, en mexicà, en spaniniglish... tot plegat és una combinació explosiva. Però és divertit, en el fons perquè aquí tothom actua d’una forma previsible i en certa mesura vas conduint les coses cap al teu terreny... Demà us explico la història amb la garantia del cotxe. A vegades sembla que els “gitanos” estan a tot arreu...